El territori tuareg de Níger escapa a la situació de l’Azawad malià - Extramurs | Extramurs
Extramurs

Els tuaregs de Níger

El territori tuareg de Níger escapa a la situació de l’Azawad malià

níger

Dones i nens tuaregs de Níger / Flickr: Dan Lundberg

Per què els tuaregs nigerins no s'han aixecat com els seus germans de Mali? Anàlisi de David Forniès, de Nationalia.cat

| David Forniès | 26/01/2013 a les 05:46

Ho signa...
Extramurs.cat
Extramurs.cat
Informació planetària

Mentre el nord de Mali és l’escenari d’una guerra on diferents actors (entre els quals una potència europea, França) combaten per controlar el territori o estendre-hi la seva influència, el veí Níger escapa d’aquesta fatalitat. I ho fa malgrat que s’hi reprodueixen alguns dels elements que concorren en la crisi maliana: discriminació històrica dels tuaregs per part de l’estat central, combatents que tornen de la guerra de Líbia, riqueses naturals (provades o per provar) localitzades en un vast territori desèrtic, i presència de diversos grups gihadistes, entre els quals Al Qaida al Magrib Islàmic (AQMI).

 Els tuaregs malians van escriure el primer capítol del conflicte actual a Mali en formar la guerrilla laica del Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad (MNLA, per les seves sigles en francès) i revoltar-se contra el govern de Bamako el gener de 2012. Per què no va passar el mateix al nord del Níger, sobretot tenint en compte que les dues revoltes tuaregs anteriors (entre el 1990 i el 1996, i entre el 2006 i el 2009) van tenir com a escenaris tant Mali com el Níger? La primera -i més obvia- resposta a aquesta pregunta és que Mali i el Níger són dos estats diferents, independents des de fa mig segle i cadascun d’ells amb les seves pròpies dinàmiques internes. En el moment de l’inici de la revolta de l’MNLA, Mali era pràcticament un estat fallit, amb un exèrcit extremadament debilitat. Les forces tuaregs ho van tenir relativament fàcil per conquerir tot l’Azawad i proclamar-ne la independència en qüestió de tres mesos. En comparació, el Níger es trobava en una situació més sòlida.

 Per què això ha estat així? Fa uns mesos el digital Slate Afrique va mirar de respondre-hi en un article signat pel periodista beninès Valentin Hodonou, un especialista en l’actualitat africana. Per Hodonou, una de les claus per entendre-ho rau en la política duta a terme pels dos darrers presidents nigerins, Mamadou Tandja i Mahamadou Issoufou, que han combinat el reforçament de l’exèrcit (que, recordem-ho, fins al 2009 també va haver de fer front a una rebel·lió tuareg, la del Moviment Nigerí per la Justícia, MNJ) amb una política de de cooptació dels líders tuaregs. Diversos d’ells han estat designats per a responsabilitats importants de l’estat nigerí, entre els quals Brigi Rafini, primer ministre del Níger des de 2011.

És més, escrivia Hodonou: destacats líders de les rebel·lions tuaregs (cas de Rhissa ag Boula i de Mohamed Alambo) són ara consellers d’alts càrrecs del país. Un altre tuareg, Mohamed Akotey, és president d’Imouraren SA, filial d’Areva, una multinacional el 87% del capital de la qual és posseït pel sector públic francès. El d’Akotey és un càrrec de primer nivell: la seva empresa explotarà la mina d’urani d’Imouraren, que es preveu que estarà operativa els propers 35 anys. Areva extreu urani d’altres mines situades als voltants des de fa 40 anys. Totes aquestes explotacions estan situades a l’entorn d’Arlit, en ple país tuareg. L’Associació Nuclear Mundial calcula que el 7,5% de la producció mundial d’urani surt del Níger. La major part de l’urani nigerí acaba a les plantes nuclears de França: no és casualitat, doncs, que a París li convingui un Sahel mitjanament estable o, com a mínim, amb els recursos miners sota control. Fa dos anys i mig, set persones vinculades a les explotacions d’Areva van ser segrestades per AQMI a Arlit: l’amenaça no és, per tant, fictícia.

Un pla d’inversions multimilionari per al nord del Níger

L’accés dels dirigents tuaregs a l’aparell estatal nigerí és l’únic que explica la pau actual? Potser les actuals expectatives econòmiques i de desenvolupament també hi juguen el seu paper. A Sahel Blog -molt recomanable-, l’analista Alex Thurston desgranava el passat octubre la inversió multimilionària que el Níger ha anunciat que durà a terme durant els propers cinc anys al nord del país, destinada, oficialment, a fer el territori més segur i a garantir infraestructures i serveis socials  bàsics dels quals la població local seria la gran beneficiada. Thurston vinculava aquesta inversió multimilionària al “nerviosisme” que Niamey pateix en relació amb els territoris tuaregs i a la “preocupació” per evitar-hi “dissensions i agitacions”. Ben simbòlicament, el pla de desenvolupament ha estat presentat pel mateix Rafini, però hi ha algunes ombres sobre la veritable intenció de la inversió. El mensual Afrique Asie n’apunta algunes: d’un costat, encara no se sap d’on sortirà gairebé la meitat del pressupost del pla; de l’altre, no queda clar en quina proporció els diners aniran destinats a desenvolupament social, i en quina a seguretat.

És fàcil imaginar que, en el context actual de conflicte a Mali, la despesa en matèria de defensa serà una prioritat per al Níger. Niamey és un aliat estret de París a la zona (en els àmbits econòmic, polític i militar), i el president Issoufou s’ha afanyat a explicar a la ràdio pública francesa RFI que el seu país enviarà homes al conflicte malià: “Si no arreglem el problema a Mali, el mateix problema es plantejarà al Níger, tard o d’hora”. Les fronteres del Níger tenen perímetre total de gairebé 5.700 quilòmetres: per controlar-les, el govern hauria d’invertir enormes recursos en seguretat. De moment, és ben clar que els límits són porosos. Un exemple: la infiltració, des del sud, dels militants de Boko Haram, grup fonamentalista que opera principalment al nord de Nigèria, o de la seva escissió, Ansaru.

 El Níger es podria veure desestabilitzat de nou?

Que hi hagi líders tuaregs molt ben travats amb el poder nigerí no és, de fet, ni una novetat ni cap garantia de res. Abans ens hem referit a l’actual conseller presidencial Rhissa ag Boula: de líder rebel el 1990 va passar a ministre de Turisme del Níger, però això no li va impedir de tornar a unir-se a la revolta tuareg el 2007 i després, de nou, es va acostar a les estructures de l’Estat nigerí.

 D’altra banda, que els líders tuaregs (o alguns d’ells) s’insereixin en l’estructura estatal nigerina no significa pas que tota la societat tuareg ho accepti o ho celebri. Convé recordar, per exemple, el que escrivia el 2009 Abdelkader Aghali a Secesionismo en África: una de les claus que explicava la revolta de 1990 era el fet que els caps tuaregs de l’època haguessin perdut legitimitat a ulls de diversos sectors de la joventut, imbuïts aquests darrers de la retòrica revolucionària de la Líbia gaddafista (i de l’experiència militar que hi havien adquirit durant la dècada de 1980, com a integrants de la Legió Verda). No es pot descartar que un eventual desencís amb els líders i amb l’Estat nigerí -que encara ha de demostrar a llarg termini les seves bondats al nord-, combinat amb un accés fàcil a l’armament, pugui encendre de nou l’espurna del conflicte.

 De la mateixa manera, el Níger no hauria de sobreestimar els efectes de la inversió anunciada per al nord, si és que s’acaba produint. En un interessant article a The New York Times, els professors Scott Strauss i Leif Brotten recorden que, a Mali, acabada la rebel·lió tuareg de 1990 es van invertir recursos al nord del país d’una forma poc efectiva. De manera que ni van desaparèixer les ànsies independentistes ni es va evitar que esclatessin les revoltes de 2006 i 2012. Si les condicions de vida de la població tuareg del nord del Níger no milloren i es consoliden en el temps, és previsible que el sentiment de descontentament i de marginació hi continuï ben present. En aquest punt, el delegat de cooperació en matèria de governança de la Unió Europea al Níger, Enrico Sborgi, és més optimista. Radicat a Niamey, Sborgi subratlla en aquest informe que, “des de fa alguns anys”, els governs locals del nord del Níger “realment” reben una part dels beneficis de l’explotació minera (el delegat ho xifra en el 20% des de 2011). Sborgi també pensa que els tuaregs que es beneficiaven de l’incipient indústria turística del seu territori no han estat gens favorables a la revolta de l’MNJ i que el desenvolupament d’aquest sector econòmic podria jugar un paper estabilitzador al territori.

 Sigui com sigui, i en darrer lloc, cal insistir en els efectes que pot tenir l’actual context bèl·lic. Si la intervenció franco-maliana per recuperar el control de l’Azawad té èxit (cosa que encara està per demostrar), tots o alguns dels grups gihadistes podrien veure’s obligats a cercar altres territoris on refugiar-se. En la mesura en què Algèria esdevingui un destí poc recomanable -Alger ha deixat clar com les gasta en la crisi de la planta de gas d’In Amenas-, els fonamentalistes armats que vulguin marxar de l’Azawad tindran dues possibles destinacions: Mauritània cap a l’oest, i el Níger cap a l’est. No en va, en l’entrevista amb RFI que hem citat abans, el president Issoufou admetia la seva temença que els gihadistes provessin d’amagar-se en territori nigerí.

Svetlana Broz: “Possiblement Tito s’equivocà al valorar les capacitats i la sinceritat dels seus successors”