L’Índia i el Pakistan juguen a veure qui la té més llarga | Extramurs
Extramurs

Anàlisi de Roger Mas sobre la competició armamentística a l'Hindustan

L’Índia i el Pakistan juguen a veure qui la té més llarga

Malgrat que les relacions diplomàtiques d'ambdós països passen per un dels seus millors moments, la competició nuclear agita el fantasma de les velles enemistats

| Redacció Extramurs | 09/05/2012 a les 12:16

Ho signa...
Extramurs.cat
Extramurs.cat
Informació planetària

En només una setmana, l’Índia i el Pakistan han dut a terme una exhibició vulgar i pornogràfica en relació al seu potencial armamentístic i nuclear en una estratègia mediàtica sense complexos més pròpia de la guerra freda. Unes accions calculades que, com ha passat des de la independència de les dues excolònies britàniques des de l’any 1947, agiten els fantasmes entre dos pobles germans de l’Hindustan per decisió dels interessos d’una oligarquia elitista i despòtica.

El passat 19 d’abril la Organització per a l’Investigació en Desenvolupament i Defensa (DRDO) de l’Índia i el seu govern celebraven l’èxit del llançament del míssil Agni V, amb un abast de 5000 quilòmetres i la capacitat d’allotjar caps nuclears. Sis dies més tard, el govern pakistanès culminava amb èxit el llançament del Hatf IV, amb capacitat per dur caps nuclears i un abast de 3.000 quilòmetres.

La trajectòria de la tecnologia nuclear índia començà el 18 de maig de l’any 1974, quan el seu govern va dur a terme la seva primera explosió nuclear pacífica. Tant és així que el test nuclear, amb la finalitat de desenvolupar tecnologia civil, va ser batejat amb el nom deBuda Somrient. Però al govern del Canadà, que fins llavors havia proveït l’Índia de reactors nuclears per cobrir la seva necessitat pacífica de generar energia, no li va fer cap gràcia.

L’Índia va rebutjar, als anys 60, la signatura del tractat de no proliferació, argumentant que no ho faria mentre la resta de països no es comprometessin al desarmament unilateral del seu potencial nuclear. Delhi esgrimia, a més, que l’NPT era un règim neocolonial per negar el la independència als poders post-colonials. Però l’any 1998, el país va dur a terme l’operació Shakti, amb la qual experimentava amb armament nuclear, fins i tot,  amb un dispositiu termonuclear.

De la seva banda, el Pakistan, que tampoc no forma part del Tractat de No Proliferació, va començar a desenvolupar armament nuclear durant la dècada dels anys 70 amb la finalitat de no quedar-se enrere respecte als seus veïns indis: el Primer Ministre pakistanès a l’època, Zulfiqar Ali Bhutto assegurava, l’any 1965, que si l’Índia podia construir armament nuclear el Pakistan també ho faria, “encara que haguem de menjar herba”, afirmava. L’any 1998, en resposta a les proves fetes per l’Índia, el Pakistan va dur a terme la seva primera prova nuclear a les muntanyes del Chagai.

L’escalada nuclear entre els dos països, continuació de l’enemistat i les matances que se succeïren des de la independència de l’imperi britànic, aturà la seva particular deriva respecte als firmants del TNP el juliol del 2005. Després d’anys de negociacions, George W. Bush i Manmohan Singh varen escenificar l’acord pel qual l’Índia es comprometia a separar les instal.lacions nuclears civils de les militars i sotmetre’s a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA). A canvi, els EUA es comprometien a una total cooperació nuclear amb finalitats civils. Es tractava d’un acord històric ja que, tot i no haver signat el Tractat de No Proliferació, l’Índia entrava a formar part, de facto, de les obligacions que subscriuen els països que en són firmants. L’acord confirmava, a més, l’estratègia de negociacions bilaterals amb dos països que, fins fa poc, els EUA considerava dins el mateix pack diplomàtic.

De la seva banda, el Pakistan, tot i no haver arribat a un acord amb els EUA a nivell nuclear, ha continuat rebent el suport nordamericà  -lligat de mans i peus- des que aquest país va ser escollit com a base per fer front al comunisme soviètic, ja als anys 80. Una relació de conveniència entre estranys que es va perpetuar amb enemics canviants: primer els mujhaidins, després els talibans i, finalment, la “guerra contra el terror”, amb el pretext d’acabar amb Osama Bin Laden i Al-Qaida.

Els EUA han invertit, en els darrers anys, 1,5 bilions de dòlars anuals per projectes civils al Pakistan, però són incalculables els recursos invertits en matèria de col.laboració militar, per no parlar del preu polític o diplomàtic: un joc d’estratègia que explica perquè el bloc occidental, liderat pels EUA, posa el crit al cel davant la proliferació nuclear de països no aliats com l’Iran o Corea del Nord, però no fa escarafalls al llançament del míssil indi del passat 19 d’abril, ni davant la resposta pakistanesa de la setmana passada.

Les proves dutes a terme en els darrers dies per part dels veïns de l’Hindustan arriben en un moment en què posen a prova l’esquizofrènia de milions d’indis i pakistanesos que no entenen a què juguen les elits polítiques del país. De cara a la galeria, tant la interna com l’externa, l’Índia i el Pakistan passen per un dels millors moments  pel que fa a les relacions polítiques i diplomàtiques. Encara no fa tres setmanes que el president Asif Ali Zardari visitava al Primer Ministre indi, Manmohan Singh a Delhi. Es tractava de la primera visita d’un cap d’estat pakistanès a l’Índia en set anys durant la qual el propi Zardari aprofitava per convidar a Singh a Islamabad. Però no només això: el govern pakistanès va atorgar a l’Índia, fa només mig any, l’estatus comercial de Nació més Afavorida i, com a resposta, Delhi va decidir reobrir un punt fronterer clau per a la circulació de bens entre els dos països.

Des d’una i altra banda de la frontera, personalitats d’ambdós països s’han afanyat a donar un to de normalitat a les proves balístiques que l’Índia i Pakistan duen a terme de forma regular des que l’any 1998 varen demostrar tenir capacitat per construir armes nuclears. Dipankar Banerjee, general jubilat de l’exèrcit indi que actualment treballa a l’Institut de la Pau i el Conflicte de Delhi, assegurava que “Pakistan va informar dos dies abans de la prova” i que “no hi ha d’haver cap preocupació a la regió amb aquests tests”.

La població de l’Índia i el Pakistan faria bé de preguntar-se quin és el sentit de tal exhibició però, sobretot, quines són les conseqüències de la inversió milionària que suposa el desenvolupament d’armament d’aquestes característiques. Des de Delhi s’ha informat que el cost per desenvolupar l’Agni V ha estat de 480 milions de dòlars (25 bilions de rupies). Tot i que no hi ha dades, el cost de la rèplica pakistanesa es calcula similar a l’indi. En canvi, del que sí hi ha dades és dels nivells de vida a l’Índia: amb un terç de la pobresa mundial, el país acull un 41.6% de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa mentre un 42% dels infants menors de 5 anys pateixen de desnutrició, segons el darrer informe d’UNICEF. El Pakistan no es queda curt.  L’any 2008 el país va demanar un préstec de 7,6 bilions de dòlars al Fons Monetari Internacional per estabilitzar i reconstruir l’economia amb l’extensió de la xarxa de seguretat social per protegir als més pobres.

Les contradiccions internes de l’Índia i el Pakistan, pel que fa a la seva inversió en armament nuclear, són tant surrealistes com la implicació divina que atribueixen als seus míssils. 38 anys després de l’explosió nuclear pacífica del “Buda somrient”, l’Índia ha  perdut la paciència i la capacitat de meditar. El darrer hereu de la dinastia de míssils iniciada amb l’Smiling Buda s’ha tornat bel.ligerant i s’ha reencarnat en l’Agni, el Déu del foc, jove i immortal. De la seva banda, el Pakistan, més escuet i menys original, es manté en la resposta i la reacció de les seves proves i es limita a canviar el numeral en la denominació del míssil, que es manté en la Hatf, és a dir, “venjança”.

Svetlana Broz: “Possiblement Tito s’equivocà al valorar les capacitats i la sinceritat dels seus successors”